D'un temps ençà intento saber alguna cosa més de quan els meus pares eren petits. La memòria es desdibuixa, els fets són poc clars. Emboirats. Pregunto i m'expliquen les mateixes històries. Lleugerament diferents cada cop. Pregunto i pregunto. De vegades, callen. I jo m'anoto frases en una llibreta.
Quan es va proclamar la segona república allà el 14 d'abril de 1931, cap dels meus progenitors no havia nascut.
L'àvia tot just s'havia casat amb el meu
avi. Em puc imaginar l'eufòria desbordada al carrer. L'alegria. Tots tenim imatges les fixades a la retina: les pel·lícules, les filmacions de l'època. Em puc imaginar els crits de:
- Visca la República!!
L'àvia era modista al poble. La seva eufòria la va canalitzar a preparar llacets amb la bandera republicana per farcir les solapes de les camises de vetes tricolor.
A l'àvia no la va moure l'esperit llibertari. No la van moure ideals nobles, per aconseguir una societat més justa més igualitària. Ni tan sols sé si volia un món millor pel fill que encara no havia nascut. Tot va ser més material. Va veure allò que ara en dirien "oportunitat de negoci":
- A ralet el llacet! - em puc imaginar l'eslògan, sense saber ara mateix si un ralet era molt o poc per comprar un llacet...
Em retorna un adjectiu que la definia:
pessetera.
Pensem que som herència dels nostres ancestres, que per les nostres venes corre sang que també fou seva. A tots ens agradaria tenir uns avantpassats admirables. Els nostres gens porten el seu rastre. Part de la seva genètica. Som els seus hereus i per tant en
hi assemblem, d'alguna manera. No obstant, de vegades hi ha detalls, com aquests que ens fa avergonyir-nos dels nostres avantpassats. No ens hi reconeixem.
En realitat la vida és així, tendim a idealitzar el passat, a pensar que les coses eren millors llavors, en alguns aspectes i de sobte, descobrim que no. Descobrim que la vida té, com sempre, parts fosques i parts brillants.
