diumenge, 30 d’agost del 2009

Sorpresa en reprendre el món virtual: gràcies.

Més o menys, acabo d'aterrar de nou al món virtual.

He estat en un lloc sense connexió a internet. No tenir a l'abast un ordinador connectat també té els seus avantatges. Gaudir de la natura. Respirar. Viure el món real. No fer res. O fer coses diferents. Bricolatge. Donar menjar a uns ànecs. Veure les filles tirar-se per una tirolina.

Ara torno a la rutina. I torno al món virtual també. Més tard -o potser demà- em posaré a fer els deures pendents.

Una de les coses que he fet en reconnectar-me és anar a veure els premis cats. Em semblava recordar vagament que un dia d'aquests havien de fer públics els nominats.

Veig que Un tel al ulls de la Clidice ha estat nominada a la categoria de blog revelació. Felicitats!

Veig alguns blogs coneguts i molts d'altres de desconeguts: més deures pendents.

I veig que Riell Bulevard ha estat nominat a la categoria de Blog Comunitari.

Gràcies!
Haurem de fer campanya electoral?

dissabte, 15 d’agost del 2009

El Basar de les espècies

Un sol abrusador escalfa la pell i la ciutat. Crema i fa perlejar la seva pell bruna amb mil gotes diminutes donant-li un aspecte nacrat. No cal apressar-se, és encara primera hora de la tarda. Porta tot el dia caminant i la fatiga comença a aflorar. Ha visitat uns quants llocs emblemàtics, aquells punts imprescindibles que apareixen a totes les guies turístiques. S'ha assegut sobre l'herba d'un parc. Ha menjat un Döner Kebab sota un castanyer bord. Ha vist coses que li han cridat l'atenció, com una bandera d'un equip de futbol amb la A anarquista: li ha semblat curiosa l'apropiació del símbol . Molts gats i cap gos. Aquella mena de coses que, com a turista, sembla que no es fotografien. Aquell tipus d'imatges quotidianes que mai seran destacades a aquestes guies.

En aquesta ciutat immensa no vol sentir-se apressada. Vol passejar i respirar.


Tot just ara ve de prendre un te. Travessa el Corn d'Or pel Pont de Galata. Els pescadors s'arrengleren amb les seves canyes i els seus estris a tots dos costats. El dia abans, en veure el pont per primer cop des d'un parell de centenars de metres, va pensar que aquella multitud no era altra cosa que turistes agombolats per contemplar el Bòsfor i el Corn d'Or. En acostar-s'hi, va veure com s'havia equivocat. Va somriure: els turistes com ella conquerien la ciutat, però el pont era encara propietat del natius.

El sol li ve de cara. A contrallum es defineix una de les siluetes més conegudes de la ciutat, la mesquita de Solimà el magnífic. S'ajusta les ulleres i segueix caminant. Vol arribar a l'altra banda. Busca una ombra, inútilment. El port és ple de gent. Homes i dones que agafen els ferris per canviar de continent i anar a casa. Parades que venen entrepans de peix, begudes per turistes, peixos surant en líquids vermells dins de gots de plàstic. No sap quin gust tindran, però no té prou gana per fer el tast.


Travessa el carrer per un pas subterrani ple de paradetes fins arribar, per fi, a l'edifici amb nom tan exòtic com mític, el Basar de les espècies. En parades variades es mesclen els souvenirs, les joies, els menjars. Es fixa en les piles que donen nom al mercat: els tes, els formatges, safrà, orenga, farigola, fruits secs, pebre vermell, fruita fresca. Camina olorant les aromes al seu voltant fent cas omís de les veus des venedors que criden la seva atenció. Costa badar i prou.

Comerç. Botigues i botiguetes. Paratge de turistes. Paradís dels comerciants que fan negoci amb les seves arts. Tots criden la seva atenció. Tots li diuen coses atabalant-la una mica. Fa veure que no els sent. L'edifici que acull el mercat té forma de L. Just a la cantonada hi ha un parada de samarretes i es pregunta si aquí és el lloc on comprar, tot i que fa encara un tomb. Torna. El venedor es dirigeix a ella, percep que aquest cop potser sí que la venda és possible. Ara toca allò de regatejar, allò que ella no sap fer. Es mira les samarretes, demana el preu, insinua que podria quedar-se'n més d'una, l'estira i arronsa comença. De cop ell mira al seu voltant i li pregunta:
- El teu marit? el teu nòvio?
- Vaig sola.
I desvia de nou la conversa cap a la transacció. Regategen encara una mica més. Ell pregunta de nou:
- Quin és el teu hotel?

No se'n sap avenir, això és ser directe. No és possible, potser sí que existeix la famosa i tòpica passió turca que els seus amics han comentat sornetes quan els ha dit que viatjaria sola a Istambul...

- El meu hotel no té res a veure amb el preu d'unes samarretes- respon. I li ofereix un nou preu.
De reüll se'l mira. Uns ulls foscos emmarcats en un gran somriure. És ben atractiu. Ell insisteix:
- Escolta, d'aquí tres quarts d'hora, plego. Espera'm. Anirem junts a prendre alguna cosa.
- No, no que estic molt cansada.
- M'agrades molt.
Se sent sufocada i enrojolada. Té calor i els ulls d'ell se li claven als seus. Desvia la mirada i torna al preu de les samarretes. Finalment tanca la transacció amb el sentiment conegut de no saber realment si el preu "és" el convenient o no.
- Vindràs?
- No.
En donar-li els diners ell aprofita el lleu contacte per agafar-li la mà i estampar-li un petó. Té uns llavis molsuts i suaus.

S'allunya passadís enllà, està alterada. Però no tornarà. Es perdrà en la multitud. Es perdrà l'oportunitat de descobrir què podria haver passat. A la retina li quedarà gravada per sempre la imatge d'aquells ulls foscos i el somriure. El petó que li cremarà a la mà. I el dubte de si ha pres la decisió correcta.

dijous, 13 d’agost del 2009

Dies d'agost, a l'agost

Seguint en la línia que en Lluís comenta en el post que ha penjat fa poc sobre Second Sight, afirmo, com ell, que el 33 ens aporta petites joies que val la pena no deixar escapar (hauria de dir, en justa mesura, que m'ha trepitjat l'argument).

El dia 1 d'agost, un pur atzar em va fer captar els darrers segons del programa Sala 33 documental de l'Àlex Gorina. Deixava caure la frase:

- La setmana vinent: Dies d'agost de Marc Recha, amb molt de gust.

El cor em va fer un salt i vaig maleir la meva mala sort. Just estaria voltant per Turquia i no la podria veure. Afortunadament el meu pare i la tecnologia van venir a ajudar-me. Convenientment vaig poder programar l'aparell (era el primer cop que ho feia) i vaig marxar de viatge com qui posa un ciri a la verge, encomanant-me a l'aparell en qüestió. Des de la Capadòcia, estirada al llit de l'hotel la nit del dia 8, el meu pensament va volar cap aquell aparell sovint infernal el qual, sempre que vols que enregistri alguna cosa, especialment si la programes, mai ho fa, perquè tot falla i tot se'n va en orris.

En Lluís ja ens va parlar de Dies d'agost tangencialment fa uns mesos, quan homenatjava Ramon Barnils, a qui malauradament jo no vaig tenir fortuna de conèixer. De fet, no era ell qui en parlava sinó el video que hi va annexar: una entrevista a Marc Recha amb motiu de la pel·lícula.

La tecnologia no ha fallat. I ara he pogut gaudir de la pel·lícula, de les imatges, de les sensacions que transmet de forma subtil i delicada. Se'm fa difícil dir res que no sigui banal, perquè tot suggereix, la veu en off acompanya amb algunes frases que m'agradaria haver sabut escriure jo. Les imatges i els sons transcorren i diuen. La música, les lletres. Crec que més que dir-ne res, el que cal és sentir-la.

En la introducció aprenc que Marc Recha ja té a punt Petit Indi per sorprendre'ns de nou. I que aquesta setmana l'ha presentada al festival Locarno. En Gorina la deixa pels núvols.

Esperaré l'estrena, àvidament.


Descoberta musical: Mercan Dede



El viatge a Turquia ha estat, em percato, una font de reflexions interessants. També de descobertes. Una d'elles és musical. Mercan Dede és un d'aquells músics que costa d'etiquetar. Barreja, fusiona estils. Experimenta. Música tradicional, música sufí, potser una mica de chill-out, una mica de rap... El resultat sorprèn i enganxa.

Relaxa.

dimarts, 11 d’agost del 2009

L'Atatürk dels canvis profunds




Més que viatjar-hi, allò que he fet ha estat saltar fins a Turquia per tastar-la i tornar cap aquí. Això és el que ens passa en els temps actuals. No viatgem. Saltem. Però aquest és tema per un altre post.

Turquia és un país complex, amb una història feta amb moltes capes superposades. Terra de pas que s'ha anat enriquint del mestissatge de les mil i una cultures que s'hi han passejat:
per allà van passar els cromagnons i neerdentals que es desplaçaven des de l'Àfrica, allà va néixer d'edat de ferro, allà va néixer la filosofia, allà van estar-s'hi els romans, els cristians, els àrabs, els otomans que venien d'Àsia, camí gairebé obligat dels mercaders de la ruta de la seda... Capa rere capa s'ha anat creant un pòsit que configura el que ara és Turquia, la qual segueix mutant i canviant, afegint capes i més capes, com tots nosaltres.

Haig de dir que, tot i el tast escàs que m'ha permès aquest viatge llampec, admiro més d'una cosa de Turquia.

En concret, de la seva història recent els envejo una cosa: la figura de Mustafa Kemal Atatürk, el qual va donar un tomb brutal a la seva història. L'any 1923, després de liderar una guerra per la independència de les forces aliades que ocupaven el país, va fer fora els sultans, va acabar amb l'imperi otomà i va fundar l'actual República de Turquia. Els canvis que va aconseguir implementar van ser brutals: creació d'un estat modern i laic, abolició de la poligàmia, sufragi femení, canvis profunds en la llengua amb l'adopció de l'alfabet llatí i una nova gramàtica, creació d'instituts del poble on l'accés a l'educació fos universal, introducció dels cognoms...

No vull pas fer aquí un relat de les coses que va aconseguir, això es pot llegir a altres bandes. Però quan veig totes les mesures que va poder fer m'adono que estic davant d'una d'aquelles figures que no pots fer menys que admirar. Una d'aquelles figures que passen molt escadusserament en la història. Els turcs l'adoren gairebé com un semidéu: si són el que són és gràcies a ell malgrat que després algunes coses potser no seguissin l'evolució que ell va iniciar. El pèndol de la història va endavant i enrere. Turquia té clares mancances en alguns temes, especialment en els drets humans i d'altres.

Penso en la nostra dissortada història i envejo els turcs. Envejo allò que ells tingueren i nosaltres no. Envejo -lamento- que aquí no tinguéssim un revolucionari estadista com va ser Atatürk, que aconseguís assentar una república incipient amb molts projectes esquarterats per la guerra i els anys posteriors. Envejo -lamento- no tenir un Atatürk que hagués aconseguit que la dictadura no fos possible. Envejo -lamento- no tenir un Atatürk que fes impossible el retorn dels borbons.

Naturalment no es poden comparar les històries de dos països amb realitats ben diferents, ni tampoc vull dir que que ell fos una meravella. Atatürk tenia també aspectes foscos i obscurs, entre ells un desaforat nacionalisme, i ja sabem que els nacionalismes no són bons companys de viatge: el nacionalisme exclou i nega, unifica en el sentit pejoratiu. El personatge és prou complex com per poder destapar les seves característiques en un post com aquest. Però no puc evitar veure què va aconseguir tot i els seus defectes. No puc evitar veure com, de vegades, en la història sorgeixen figures que canvien la realitat en positiu: aquest va ser Atatürk.

I envejo els turcs perquè van tenir allò que nosaltres no. Que no tinguéssim res de semblant. Si per uns moments faig història ficció, m'ensomnio i penso que alguna cosa hauria estat diferent. Un altre gall ens cantaria.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Postals d'estiu (2): Istambul



Istambul, Constantinoble, Bizanci.
El seu sol nom -qualsevol d'ells- evoca, embriaga, torba.

Passejo i em perdo pels carrers.

Què hi faig aquí sola a Istambul?
Escolto, miro. Vaig a poc a poc.
Bado, m'impregno.
M'assec. Camino. Fotografio.
Respiro lentament la ciutat.
Somnio. Enyoro.
Related Posts with Thumbnails