dissabte, 21 de març del 2009

Conte jugat: Els tres cotxes de colors

Les meves filles sovint em demanen un conte abans d'anar a dormir. De vegades són contes llegits. De vegades són contes contats. De vegades són contes jugats.

Quan fem un conte jugat els demano que em diguin 3 paraules diferents. Me les diuen i d'allà, en un joc improvisat, construeixo una història. Molts cops en acabar la història ens adormim, i les boires de la son fan que ens n'oblidem. D'altres històries en canvi les repetim l'endemà, i l'altre, i potser la repetim encara uns dies més tard. I tot i que amb petites variacions les anem recordant.

Aquesta n'és una. Ara ja no recordo molt bé quines eren les paraules que van triar a l'atzar. Una era "cotxe". L'altra potser "groc". La tercera... no la puc recordar. No puc considerar-me l'única autora del conte, perquè les meves filles, a mida que l'hem anat explicant han afegit: matisos, paraules, noves imatges....


Els 3 cotxes de colors

Vet aquí que molt i molt lluny hi ha un país on viuen els cotxes. Els cotxes allí són molt especials. Neixen, creixen, van a l'escola... i no contaminen.

Allí van néixer tres cotxes:
El primer era molt bufó, vermell com un pebrotet. Sabeu com es deia? "Vermellni".
El segon era com la mar més blava, com el cel en un dia clar d'estiu... es deia "Blauni!"
I finalment en va néixer el més petit de tots groc com una llimona. A que no endevineu com es diu?
"Grogni", és clar!!!

Els 3 cotxes es van fer molt i molt amics. Van anar junts a l'escola i allò que més els agradava era jugar plegats. Jugaven a fer curses!, ara guanyava en Grogni, ara el Blauni, ara en Vermellni... S'ho passaven d'allò més bé. De vegades aquells qui perdien s'enfadaven una mica, però normalment sempre tornaven a fer-se amics ben de pressa.

Però els cotxes també es fan grans, al país dels cotxes.

I allí, quan els cotxes es fan grans van a les botigues, els posen en un aparador... i venen uns senyors i senyores que se'ls emproven i si veuen que s'avenen acaben anant a viure junts.

Els 3 amics estaven molt excitats el dia que els van posar a l'aparador. Com serien les persones que els triarien? S'ho passarien bé plegats ? Trigarien molt a trobar una persona que els agradés a ells?
Però alhora estaven molt tristos... segons com, potser no es tornarien a trobar, potser ja no podrien fer mai més una cursa d'aquelles tan divertida amb frenades, derrapades i accelerades... Potser... potser deixarien de ser amics.

Al cap d'un cert temps d'estar-se esperant a l'aparador, un noi va entrar a la botiga, va preguntar pel cotxe groc, en Grogni, i tots dos junts vana anar a fer una passejada. En tornar tots dos estaven entusiasmats i van anunciar que se n''anaven l'un amb l'altre. En Grogni va acomiadar-se, una mica trist, dels seus amics de sempre.

Uns dies més tard va aparèixer un senyor, es va fixar en el Blauni i es va repetir la mateixa escena. En Blauni va també marxar.

Finalment, una noia va fer-se amiga del Vermellni i tots dos van marxar de la botiga.

En Vermellni estava encuriosit, on anirien amb aquella noia? com seria la seva família? Després d'unes quantes giragonses van enfilar un carrer i van entaforar-se a un garatge.

I allà es va endur una sorpresa GEGANTINA: Es va trobar ni més ni menys que.. el Blauni. I no tan sols el Blauni... també el Grogni!!!

Vet aquí que la cosa havia anat així:

En Grogni se sentia trist i va parlar dels seus vells amics amb el seu nou amic. El noi, que sentia un gran apreci pel seu nou cotxe, en va parlar amb el seu pare, qui es va afanyar a anar fins la botiga abans que els cotxes trobessin un altre destinatari... Veient que així era va enviar la seva filla qui se les va arreglar per poder marxar amb el tercer dels amics.

Tots van estar molt i molt contents, perquè podrien seguir jugant, podrien seguir fent-se bromes, podrien seguir fent aquelles curses tan genials i, sobretot, seguirien essent amics durant molts anys.






2 comentaris:

  1. Quina enveja, Eulàlia! Jo també tinc filles, i quan eran petites sempre em va fer mandra explicar-les-hi contes, tot i que a voltes feia alguna excepció.

    I ara no hi sóc a temps, ja són massa ganàpies...

    ResponElimina
  2. la millor etapa de la meva vida va ser quan vaig poder ajudar a créixer als meus fills, en aquest cas, xicots. Explicar contes, inventar-nos cançons, esperar a què plogués per anar a trepitjar bassals ... :) gaudeix-ne tot el que puguis :)

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails